L'aroma penetrant del cafè

L’aroma penetrant del cafè el va atraure fins a una terrassa de bar com si uns dits invisibles l’agafessin per les fosses nasals i l’estiressin fins aquella raconada ombrívola de la plaça de l’Ajuntament. Allà, l’aire estava saturat d’aquella flaire que desprenien les múltiples tasses dels clients més matiners, que esmorzaven tot fullejant el diari o xafardejant el mòbil. Ell identificava sense cap mena de dubte aquella olor intensa i amb personalitat. A més, li resultava molt familiar. Llavors, la pituïtària, estimulada pels efluvis cafeters, li va disparar una tirallonga de records difusos, que van aflorar al seu magí sense ordre ni concert. Era com si, a dins del cap, es projectés una pel·lícula de Súper-8 feta de retalls esparsos, desenfocada i plena de flaixos. Un garbuix de llocs i moments indeterminats aclaparador i que ell no es veia amb cor d’associar a res concret. Tampoc entenia d’on sortia aquella cronologia embarbussada. Tanmateix, la fragància cafetera van acabar evocant-li seguretat, calidesa i confort. La potent i sobtada màgia de les olors el va deixar gairebé estabornit, fins que el lladruc d’un gos el va fer aterrar a la realitat. 

Excitat per aquella descàrrega emocional, es va passejar entre les taules i les cadires, tibat i amb l’aparent indolència d’un dandi. Com que era un tafaner de mena, amb un ull fitava al cambrer, mentre amb l’altre observava que estaven endrapant els parroquians, no fos cas que li vingués res de gust. Ell era de vida. Sempre tenia un budell buit. I a l’hora d’omplir el pap no era pas un llepafils.  

Al final no es va entaular i va continuar fent el vol per la plaça. Li agradava l’ambient lleganyós que es respirava els dilluns d’estiu a primera hora en aquell indret. La brigada municipal feia poc que havia regat el paviment i algun pardal atrevit baixava a beure a les basses que havien quedat. D’una revolada, es va acostar al banc de pedra on ja s’hi havia instal·lat la colla de sempre. Ves per on, xerraven atrafegats i no li van dir ni ase ni bèstia. Va pensar que aquell matí en portaven alguna de cap.  

Un estrèpit metàl·lic sobtat el va sobresaltar, i, per instint, va fer un salt al costat. Havia sigut una joveneta que havia apujat la persiana d’una botiga amb molt ímpetu. Massa pel seu gust. Li va etzibar una mirada de mala jeia, però des d’una distància prudencial, perquè s’adonés que li estava maleint els ossos per aquell terrabastall innecessari. La dependenta, tanmateix, no va entendre la indirecta i, tot seguit, va sortir a la porta de l’establiment amb un raspall i un recollidor. Ell sí que va caçar al vol les intencions de la jove i va tocar el dos. No suportava les escombres.

L’activitat d’una taula de la terrassa va captar la seva atenció. Una parella es discutia com dos galls. Es va atansar amb sigil per sentir la conversa sense atraure l’atenció dels festejadors. La noia es va aixecar d’improvís i va fer com si marxés, deixant un xuixo per encetar a sobre la taula. El noi la va aturar agafant-la del braç i posant cara de xai degollat. Ella va tornar a seure, emmurriada. El cabell de la jove el va fascinar. D’un negre atzabeja i brillant poc comú. Llavors es va fixar en el llamp de talons que duia. Va pensar que algú li haurà de fer la reflexió que calçant així es faria malbé l’esquena. Llegint el llenguatge corporal del duet, ell va deduir que el nivell de crispació havia disminuït. En aquestes que el jove va treure un paquet de tabac i la va convidar a fumar. Això va ser definitiu per fer-li aixecar el vol. El fum el posava malalt.

En girar-se va topar de cara amb un paio esperrucat, malgirbat, que pudia com una guilla i caminava fent tentines. Va esquivar-lo amb una maniobra evasiva ràpida. Però el tipus no volia saber pas res d’ell. Anava directe a la parella de la terrassa, que passat el primer esglai, es va fer l’orni per no haver de donar-li almoina. Aleshores, l’individu els hi va dedicar una bona tirallonga d’exabruptes abans que el cambrer no el foragités de males maneres. Ell va fugir volant d’aquella escena, no fos cas que li toqués el rebre.

El brogit i el tràfec a la plaça es va incrementar amb el pas dels minuts. Ell, d’esquitllentes, veia com arribaven alguns col·legues seus. Tanmateix, va fer veure que no els veia. Aleshores, una mare amb un cotxet i dues criatures es van aturar a tocar d’ell per saludar una altra dona. El fill petit se’l va quedar mirant bocabadat. Com si no hagués vist mai ningú com ell. El gran, més murri, va aprofitar la distracció de menut per pispar-li un cavall de joguina que duia a les mans amb un moviment ràpid. La criatura va passar de l’estupor al plor estrident en un instant. La progenitora va fer veure que sentia ploure una estona, però al final es va haver d’interessar per l’incident. Aleshores, el primogènit va posar cara de no haver trencat mai un plat i el benjamí, de llàstima. La dona, va tancar l’afer amb un sonor clatellot a l’hereu i restituint la joguina al caganiu.

En aquestes que la va veure arribar d’un tros lluny. Baixava de l’església tot decidida. No li feia gens de gràcia haver de tenir tractes amb ella. Era el membre de la colla que li queia pitjor. Era una pic-pic. A més, feia un parell de dies que estaven de mata’m que et mataré per alguna cosa que, en aquell moment, li havia fugit del cap. En definitiva, no volia tenir-la a prop de cap de les maneres. Va provar d’alçar el vol d’allà, però no se’n va sortir. Ella també l’havia vist i es va aturar just al seu costat, estarrufada i fent-se la interessant. Ell va optar per ignorar-la. A veure si es cansava i es buscava un altre recer. Amb el pas dels minuts, el silenci entre tots dos es va tornar més espès que el quitrà de la carretera general un migdia d’agost.

— Hola. Què fas per aquí? — va parrupar ella.

— Mira. Passant l’estona i buscant la fresca …

— Doncs et faré companyia.

— Si no tens res més a fer …

— És que, en realitat, et vull fer una pregunta personal.

— No tinc gaires ganes de piular.

— Tu que eres abans de ser un colom?

— Ara sí que m’has hagut …

— En l’anterior reencarnació, vull dir. Jo crec que era una inspectora d’hisenda.  

— Doncs, saps que no ho tinc gens clar, jo? De tota manera, hi ha una cosa que sí que et puc assegurar i és que m’agradava molt el cafè. 

Foto de Jovana Jelovac en Unsplash

Nadal en família

El dring impertinent de la campaneta de la porta de la botiga d’antiguitats va deixondir la Tresa, que s’havia quedat endormiscada asseguda al despatxet. Com que no entraven clients, malgrat ser vigília de Nadal, s’havia entretingut rellegint els antics dietaris del seu pare. La dolça escalforeta de l’estufa elèctrica li havia posat el pes just a les parpelles per fer un cluc.  

La Tresa va fregar-se els ulls i va sortir a despatxar, navegant encara entre dues aigües, i gairebé va topar de cares amb una persona abrigada fins a sota el nas que estava palplantada a tocar del taulell. Després de l’ensurt mutu, les dues dones es van mirar uns instants als ulls sense dir res. Els xiulets apagats de la tramuntana trencaven el silenci incòmode i gruixut.  

—Que ja no em coneixes? —va exclamar la clienta.

En sentir aquella veu, la Tresa es va posar les mans a davant de la boca i va emetre un xisclet tímid. Tot seguit, es van fondre en una abraçada molt llarga i sentida.

—I perquè no m’avisaves que venies, burra —va protestar la Tresa mentre s’eixugava les llàgrimes amb el dors de la mà—. T’haguera vingut a buscar a l’estació amb un cop de cotxe.

—Perquè és una visita sorpresa, germaneta.

—Doncs, a fe de Déu, que m’has sorprès, ximpleta! Toca aquí. El cor em va a mil per hora. Però, de debò Júlia, estic molt feliç que sigui a casa. Has tingut bon camí? Feia fred a Zúric? Que no tens cap concert aquestes festes? T’has canviat el pentinat? T’estaràs gaires dies a casa? I si et desabrigues? Has vingut gaire carregada? Vols que et faci una camamilla?

—Ai, nena, com més va, més t’assembles a la mama. Ja t’ho explicaré tot, pesada. Tenim fins passat Cap d’Any per posar-nos al dia. Per cert, trobo que la botiga no ha canviat ges ni mica. Sembla que el papa hagi de sortir del despatxet, en qualsevol moment, amb les ulleres a la punta del nas i el drap de la pols als dits. 

—Quant feia que no baixaves a Figueres? Set, vuit anys? 

—Des de la mort de la mama. Deu anys —va contestar la Júlia passejant l’esguard per l’establiment amb molta enyorança.

Les campanes de l’església de Sant Pere i el toc dringadís d’un carilló de la botiga marcant alhora les set del vespre, van interrompre la conversa de les bessones Llonch.   

—Saps què? Alabat sia Déu. Tanco la botiga ara mateix i començarem a fer el sopar. Passem cap a dins. Quina il·lusió tenir-te aquí per Nadal, Júlia. Tothom estarà molt content de veure’t —va dir la Tresa després de plantar-li un sonor petó a la galta de la seva germana.

Per una porta amagada darrere una cortina van accedir a l’espaiosa sala d’estar de l’habitatge, que estava decorada amb mobles i objectes passats de moda, com si fos una extensió natural del comerç. Tot estava guarnit amb ornaments nadalencs més aviat tronats. La Júlia en va tenir prou amb una primera ullada per detectar un element molt especial.

—Nena, has posat el tió?

—I doncs? Que no és Nadal? Ja el farem cagar d’aquí una estona. Com quan érem petites.

—Ai cabàs! Tu i jo soles farem cagar el tió? Si som dues cuques, només. Serà un pim-pam i fora.

—Fa de mal explicar, saps? Però ja ho veuràs —va afegir la Tresa amb posat misteriós.

Un cop la Júlia es va haver instal·lat a la seva habitació va anar cap a la cuina. L’aroma familiar de l’escudella fent xup-xup i d’un capó rostint-se li va donar la benvinguda. Va trobar a la Tresa enfeinada fent beixamel per cobrir una plata enorme de canelons que reposava a sobre el pedrís.

—Aquí hi ha menjar per un regiment, nena. Només som tu i jo, no? O esperem algú més?

De sobte, el xivarri espurnejant d’una conversa animada es va esmunyir des del menjador fins a la cuina. A la Tresa se li va il·luminar la cara.

—Mira! Ja són aquí —va exclamar, descordant-se el davantal d’una revolada i posant-se bé els cabells i la roba amb gestos nerviosos.

Arrufant les celles, la Júlia va obrir la porta amb decisió i se li va escapar un «Hòstia» que va ressonar com una canonada. A davant tenia als pares, a l’àvia Angeleta i al seu germà Andreu, asseguts al voltant de la taula i movent conversa. Ells també se la van mirar, sorpresos pel crit. La dona va recular i va tornar a tancar la porta de cop. Amb l’esquena recolzada a la fulla i es va mirar a la seva germana amb els ulls que li sortien de la cara.  

—Però … Què punyeta …? Si són …

—Val més que ho hagis vist tu sola perquè no sabia pas com explicar-t’ho —va aclarir la Tresa posant cara de no haver trencat mai un plat—. Ja sé que costa molt de creure, però són aquí. El cas és que fa uns quants anys que venen per Nadal. Apareixen la vigília, just a l’hora de fer cagar el tió i s’esfumen el dia dels Sants Innocents. Sembla com si vinguessin de l’altre món a passar les vacances, saps?

—És que és molt fort! Molt!

—Com que jo ja hi estic acostumada…

—I per quins set sous no m’havies dit mai res de tot això, nena? Volto per tot el món, però tinc un mòbil, diantre!  

—Pensa una mica, Júlia, si us plau. No t’adones que si et truco per explicar-te que els papes, l’àvia i l’Albert han ressuscitat i han vingut a passar les festes a casa amb mi, em fas posar una camisa de força? Com a mínim?  

—Veus, nena? Tremolo com una fulla d’arbre. Quina bestiesa! No me’n sé avenir. I ara que se suposa que hem de fer?

—Entrar i dir hola a tothom. Que estan a punt de tocar les nou i hem de fer cagar el tió. A més, ja tinc l’escudella gairebé a punt.

—Entrar com aquell que res? No hi ha pas perill?

—Has vist massa pel·lícules de zombis, tu. Que no ens mossegaran pas, ruca.  De tota manera, si has d’estar més tranquil·la, crido a l’exorcista del bisbat, eh?  

—Només em faltes tu prenent-me el número! Però, digués, nena, són de carn i os o són espectres?

— Et feia més valenta, Júlia! Vine amb mi i ho sabràs.

—Em costa molt d’entendre, saps? Els hem vetllat i enterrat a tots quatre i ara són a l’habitació del costat a punt per a … No ho sé. M’explota el cap!   

—Au, fes com jo i agafa-t’ho tal com ve. Sense buscar els tres peus al gat. És un miracle de Nadal i benvingut sigui. Mira, Júlia, has de saber que tots aquests anys m’han fet molta companyia, ells. Que és prou fotut estar sola com una òliba i més encara per festes.

Mentre la Tresa entrava al menjador i repartia petons i abraçades a tothom, la Júlia es mirava l’escena des del pas de la porta amb força incredulitat. Ben mirat, trobava que els seus familiars estaven més eixerits de com els recordava del dia dels seus respectius enterraments. Tanmateix, els veia diferents. Tant ells com els seus vestits tenien un color esllanguit. Com si sortissin d’una foto descolorida pel pas del temps. Mes, aquelles indumentàries que duien no li eren gens estranyes. Llavors hi va caure. Els seus pares estaven igual que a la foto del viatge de nuvis a Mallorca que sempre havia vist al bufet. I l’àvia i el seu germà també tenien el mateix aspecte que en unes instantànies que estaven exposades a sobre la llar de foc.    

En aquestes que l’Andreu es va acostar cap a la Júlia i va picar-li l’ullet.

—Fas una cara que sembla que acabis de veure un mort —va afirmar el noi, enriolat.

—Si t’he de ser sincera, estic d’allò més desconcertada. En cap cas comptava trobar-me amb vosaltres. I, ara mateix, encara dubto si estic desperta o somniant.

—Amb molt de gust et pessigaré per comprovar-ho. He de convenir que jo tampoc sé com és que passa aquesta mena de prodigi. Però no m’hi vull matar pas gaire per esbrinar-ho. És Nadal i tornem a ser a casa, tots junts, altre cop. Doncs per molts anys puguem fer les mateixes obres amb els mateixos manobres.

—Estàs prou eixerit pel temps que fa que…

—Que vaig tenir l’accident? Allà pots adoptar la imatge que més et plagui, i a mi sempre m’ha agradat aquella foto que em vas fer el dia que vaig acabar la carrera. 

Un cop trencat el gel, la Júlia va saludar als pares i a l’àvia. Cap no va estalviar ni petons, ni llàgrimes, ni rialles. Per ella, aquell retrobament va ser balsàmic, perquè s’havien distanciat força amb els pares. Ells havien entomat malament que la Júlia abandonés la botiga i un xicot de bona família per iniciar una carrera musical a l’estranger.

Si una cosa va sorprendre la dona, va ser la fredor i el tacte encartonat de la pell dels seus familiars. També li va sobtar l’aroma que desprenien. Era agradable i, al mateix temps, molt diferent de tot el que havia olorat fins aquell dia.

La vetllada va ser com un retorn a la infància. Els tres germans anaven a resar a davant del pessebre i tornaven cantant alegres allò de «Tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo…» amb els pals a la mà per estovar al tronc màgic, que els premiava amb llaminadures, xocolatines, ametlles garapinyades i torrons. Els més grans aplaudien i els animaven a tornar-hi. Després van sopar. El menú de la nit de Nadal habitual a can Llonch: Primer escudella de galets, i tot darrere croquetes, salmó fumat, pernil salat i pa de fetge. Per postres tortell entorxat i torró de xocolata negra i de crema cremada.

Els ressuscitats es van acabar tot el menjar que els hi van posar al plat, però semblava que ho feien per compromís. Per fer contenta a la Tresa, que s’havia escarrassat moltes hores a la cuina. Quan la taula va estar desparada, van treure el parxís de sis jugadors. Un que té forma hexagonal. L’àvia no havia perdut aquella mà que tenia amb els daus i va guanyar de pallissa les tres partides que van jugar. Tota la vida, els Llonch havien sospitat que l’Angeleta feia trampes, però mai la van pescar.

Les bessones es van rendir al voltant de les dues de la matinada i se’n van anar cap al llit. Per la seva banda, els quatre reviscolats es van quedar al menjador jugant al parxís. Just abans d’entrar a l’habitació, la Tresa es va dirigir a la seva germana.

—Júlia, si em promets que no t’enfadaràs, t’explicaré una cosa.

—Com vols que m’enfadi amb tu, avui, nena?

—La Loreto Margall va venir un cop a passar Nadal aquí amb mi, quan la mama ja faltava.

—No m’ho puc creure …

—Estàvem totes dues soles i …

—Et vaig prohibir que la tornessis a veure. Aquelles inquietants sessions d’espiritisme que feia la Loreto et van destarotar molt, nena.

—El xampany ens havia pujat un xic al cap i, jugant, jugant, vàrem acabar fent un conjur. Allà, al costat del tió. Com aquells que fèiem quan érem petites i tu t’havies carregat algun dels meus hàmsters. Te’n recordes?

—Ja et veig a venir. I vàreu demanar que …

—Exacte. Que ells tornessin. Com a mínim un cop l’any. Per Nadal. 

—Mare de Déu senyor! Així el retorn no és pas un miracle espontani, com em deies fa una estona.

—Al cap i a la fi, és igual, no? El més important és que venen i podem celebrar les festes com abans. A més, com que la Loreto ara també falta, no sé pas com podria desfer tot això.  

—Vols que t’ho digui, nena? He redescobert que està molt bé passar Nadal amb la família. No t’amoïnis pas.    

Foto de Jaclyn Moy en Unsplash 

La pregunta

 

Molt estimat Carles Porta:

Em costa saber on he trobat prou valor per dirigir-me a vós, donada la desesperació que m’aclapara. Ves que no sigui en la fe que tinc que el vostre mestratge em permeti posar llum a la foscor que m’envolta.

El cas és que la meva dona va marxar de casa el dijous i encara no ha tornat. I això, creieu-me, és del tot insòlit i desconcertant. A ella li fascina la paella que faig. De fet, em repeteix sovint que només serveixo per a la cuina, jo. La Sira té una vida social frenètica. Quan no ha de dur algun client a sopar, té un esdeveniment de l’empresa o li truca alguna amistat convidant-la a sortir. Però els dijous, no falla mai. Visc amb el cor encongit pensant que li hagi pogut passar res greu, pobreta, i es vegi incapaç de demanar auxili.

Dijous, jo era a la cuina fent el sofregit i em va semblar sentir la Sira dient que baixava a buscar el pa. Veient que no tornava i les hores anaven passant, em vaig amoïnar qui-sap-lo. I vaig perdre l’oremus en descobrir que s’havia deixat el mòbil a l’entrada, però, en canvi, el seu armari era ben buit. Ella s’endú el telèfon fins i tot a lavabo, i per res del món llençaria la seva roba.

En aquestes que vaig trucar a l’Ernest, buscant consell i ajuda. Som amics des de petits i, a més, és el cap de la Sira. Em va assegurar, amb vehemència, que ja la podia esperar assegut, a la meva dona. I així ho vaig fer. 

Després de passar tota la nit vetllant en una cadira del rebedor, el cap em bullia, turmentat per pensaments funestos. Quins criminals havien segrestat la Sira? Me l’anirien enviant a bocins per forçar-me a facilitar-los informació confidencial del Servei de Plagues de l’ajuntament on treballo? 

He donat moltes voltes a les últimes hores que vàrem passar junts la Sira i jo, i em costa trobar res anormal. Llevat d’uns càrrecs molt elevats al compte corrent conjunt relacionats amb bitllets d’avió i reserves de creuers. Quan li vaig demanar explicacions em va contestar, expeditiva, que ja m’ho aclariria més endavant. Llavors ho vaig capir i em vaig maleir els ossos. Ella estava preparant un viatge per celebrar el nostre quart aniversari i jo, gamarús, l’hi havia aixafat la sorpresa.      

Nosaltres ens vàrem conèixer a la plaça Urquinaona l’octubre del 2019. La Sira em va explicar que havia arribat a Barcelona amb les Marxes. Jo era allà seguint les indicacions del Tsunami. I en el fragor de la confrontació, sota la pluja de pilotes de goma, els nostres cors es van trobar. Estàvem fets l’un per l’altra. Tant l’hi feia que tinguéssim tarannàs contraposats. Érem dos camarades que perseguien els mateixos objectius.

Van ser dies trepidants i feliços. La Sira es va instal·lar al meu pis i ens vàrem casar. Dit i fet. Li vaig presentar a l’Ernest a la porta del jutjat i a ell li va faltar temps per contractar-la. Es veu que ella tenia el perfil que estava buscant. De seguida la van enviar a obrir mercats arreu del món. La Sira sempre tornava carregada de regals dels viatges. A mi em feia molt feliç que els clients li reconeguessin la vàlua. És que ella és una dona molt trempada. I també afortunada de debò. En pocs mesos de diferència li va tocar un anell de brillants en un sorteig d’Instagram, un rellotge d’alta gamma al sopar de Nadal de l’empresa i un cotxe esportiu en una rifa d’un centre comercial. Al contrari que jo, que un cop vaig trobar uns calçotets a sota el sofà de casa, i m’anaven petits.

Ara que ja us he posat en antecedents del cas, us vull plantejar la qüestió que des de dijous em té trasbalsat del tot: Tiro ja l’arròs o m’espero que torni la Sira? 

Foto de Sandra Wei en Unsplash

La llei d'estrangeria

 A les 23:25 hores del dia de la data, COMPAREIXEN en aquestes dependències els

Policies Municipals amb els carnets professionals a dalt indicats.

—I PRESENTEN: en qualitat de detinguts els a dalt filiats, per una infracció a l’APARTAT A DE L'ART. 53 DE LA L.O. 4/2.000 LLEI D'ESTRANGERIA.

—I MANIFESTEN: Que quan prestaven els serveis propis de la seva classe, han observat al lloc i hora ressenyats a tres subjectes que actuaven de manera sospitosa. S’ha sol·licitat als filiats la documentació personal, no aportant cap d’ells documentació que acredites la seva identitat. Tot seguit, els referits han manifestat, de forma lliure i espontània, que acabaven d’arribar a la Terra provinents del planeta Centaure amb intenció d’establir-se entre nosaltres per tal d’encetar relacions pacífiques amb els humans. S’ha demanat als filiats d’acompanyar als Agents actuants fins aquesta Comissaria, a la qual cosa han accedit voluntàriament.

—Que una vegada en aquestes dependències, s’ha confirmat, mitjançant els arxius d'estrangeria de la D.G.P.(ADEXTRA), que els filiats es troben de forma irregular a Territori Nacional; la qual cosa infringeix l'article 53.A de la L.O. 4/2000, modificada per la L.O. 8/2000. Per aquesta raó, s’ha procedit a la seva Detenció, essent informats de forma comprensible del motiu d’aquesta, així com dels drets que els assisteixen, d'acord amb l'article 520 de la L.E.Cr.

—I SOL·LICITEN: que s’obri, amb caràcter d’urgència, l’expedient d’internament en un CIE i d’expulsió dels detinguts.

Foto d'Albert Antony en Unsplash

Ai, les faves!

         És que m’has tocat tant el botet, però tant, que, al final, te l’he hagut de cardar el cop de tràmec.

 La mare que et va parir! M’has fet perdre l’oremus i, a fe de Déu, que costa fer-me emprenyar, a mi.  

Els forasters sous tots de la pell de Barrabàs. Vingueu de vila o del planeta que sigui. Tots gasteu aquest posat de perdonavides, que feu posar polls al Sant Job. Diantre! I a tu, ja te som vist arribar de lluny, carnús, travessant pel mig del sembrat com aquell que re. M’he mossegat la llenga només perquè l’ordi aquest any és ben mort per la secada. Allavontes, has entrat a la granja i no has dit ni bon dia. Presumit dels collons! Ja m’explicaràs què punyetes hi has anat a gratar allà amb els vedells i les gallines? Que putes els hi explicaves? Jo t’anava goitant d’un tros lluny i m’estaves fent pujar la mosca al nas. Quan ja anava a buscar l’escopeta, la dona m’ha dit: «Jaume, no facis cap disbarat. Ves que no sigui pas un d’aquells extraterrestres que diuen a la tele». Me n’he parit d’on sia que vingui, li som contestat jo.

Però tu no n’has tingut prou de passejar aquest cap tan gros que tens entre el bestiar, que, desemprés, t’has hagut de ficar a l’hort. I has hagut de trepitjar-ho i remenar-ho tot. Qui t’ha matriculat! I ha estat aquí quan he dit que ja n’hi havia prou d’aquell color.   

Ara, no em miris amb aquesta cara de granota ximple que gastes. Que m’és ben igual si ets un ambaixador i vens en to de pau. Poca-solta! Les faves de l’hort de casa no es toquen. Redeu!

Foto de amirmasoud en Unsplash

Un tió clandestí

 Avís: algunes paraules i expressions estan escrites en la parla alt-empordanesa dels meus avis. 

Mira, noia. Vols que t’ho digui? Nadal domés és un cop l’any. I, pobres fills, ja ha tingut prous desingustos, sats? Quan me’n vaig adonar que aquest any tabé ens volia pendre el numbru, vaig dir-me: Remei, val més demanar perdó que demanar permís. I alabat sia Déu, tu. Quan ella en faci cabal, ja pots comptar que s’enxerinarà cum una abella i me fotrà un ruixat d’aquells sonats. Tampis! Per mi no passis ànsia. A més, tal com va anar, ja me dong per molt ben pagada.

És que aquesta dona, en fi, ja sats què vull dir, no? Tot lo dia amb aquells aires de grandesa. Cum si tingués terra a l’Havana, tu. I, desemprés, és de les que no es veu el gep. Te mira sempre d’aquella mena de manera, igual que si te perdonés la vida. L’os pedrer! Encara fos de les que fan tronar i ploure. Pro l’has vista bé? Si és de la mata baixa i fot un paner com una semal. Vatua el món! Et ben juro que és més falsa que l’aiga del bacallà i més dolenta que la tinya. No cum sa germana, al cel sia, que valia totes les pessetes d’aquest món.

Ara m’ha agafat de cap d’inxa perquè soc l’única que no li fa la gara-gara, sats? Perxó, me porta tot lo dia a baqueta. Mei fes el repàs. Mei peixa a la mainada. Mei para taula. Mei despara taula. Mei fes-me una tisana. Mei amunt. Mei avall. Al final me gastarà el nom. Teflic! Quan vaig arribar a aquesta casa, en vida de la malagonyada senyora Consol, me deien Remei. Ara soc la Mei. Ves que no me quedi domés amb la I.

No m’estiris la llenga, no m’estiris la llenga, perquè me faràs dir un disbarat massa gros, punyeta! Mira que és pensar en ella i que me vingui cor agre, sats? De tota manera, ja la podria dir de l’alçada d’un campanar que tampoc me sentiria pas ningú. Han anat a passar Cap d’Any a la neu. A un lloc molt mudat que se diu Sant Martí. Això mateix, Saint-Moritz.

Aquesta és una gata maula, Tuies. Que t’ho he dit mil cops. Pro qui me vulgui aixecar la camisa a mi, ha d’haver rondat molt. Ella encara no havia posat els peus al pas de porta que jo ja li havia vist les dents, sats? I no la sap llarga ni re! Anava pregonant que tornava d’Amèrica per donar un cop de mà al senyor Andreu amb la mainada. I una oca amb esclops! Aquesta va tornar, cames ajudeu-me, a fer el cucut i quedar-se el lloc de sa germana, que encara estava de cos present.

Quan va enviar als nens interns a un col·legit d’aquells que domés enraonen en inglés, ja me va fer pujar la mosca al nas. I, allavontes, quan els pitius eren a casa, resulta que li feien nosa. Me’ls facturava sempre cap a la cuina per no entrebancar-s’hi. Cum si jo no tingués prouta feina, sats? Pro ja m’estava bé, perquè així podia estar per ells, pobres criatures.

I, mentrestant, ella, ai festa, vinga tirar de veta. Se pensa que el senyor Andreu cull les birolles d’una rega de l’hort? Mai diries la quantitat de colònies, sabates i vestits que s’ha arribat a comprar, la poca-solta. Pla més! Ja hi pots pujar de peus! Calla, calla, que si viessis la patuleia de llepats i esquena drets que, dia sí, dia també, du a sopar a casa, te caurien els elàstics. És que no riuen ni per mal de morir. Llamp me matí!

Com hi ha món, que a mi me’ls va acabar del tot per Nadal de l’any passat, quan es va despenjar dient que re de pessebre, ni tió, ni Pastorets, ni tortell, ni escudella, ni re del que havíem fet tota la vida per festes. Aviam? On s’és vist que en una casa decent no se celebri Nadal com Déu mana? Que vols dir? Tota la raó del món, tinc.

En sentir-la garlar, me bullia tot per dins. I com ja sats que no me puc pas gordar re al pap, li vaig demanar per quin set sous no havíem de fer-ho? No recordo ben bé com s’ho va fer anar, pro, vaja, aquell coi de presumida mos va tractar de pagerols. T’ho ben juro! Me’n feia creus, jo. Me cagum seuna! I orgullosos de ser-ne, de pagès.

Doncs, dit i fet. Ens va plantificar al mig del menjador un avet alt com un Sant Pau. Sí, noia, ben igual que els que surten a les panícules. Tot darrere ens hi va fer penjar llums cum per il·luminar tot Figueres. I, per acabar-ho d’adobar, me va fer rostir un indiot. Va parir! Si jo cada any feia un capó farcit que hi cantaven els àngels. Igual que el de la mama. Te’n recordes?

Els petits? Ja t’ho pots imaginar. Anaven més perduts que un barb en un rostoll, pobrissons. Això sí, frisaven pels regals, sats? Que no fèiem igual nosatros a la seva edat? Doncs, güita si n’és de mal xinada que els va fer gruar fins al dia de Nadal al matí, quan va fer venir un galifardeu disfressat de Pare Manel a repartir-los. Ai buenu, de Pare Noel o com caraissos és digui. Te pots creure que un cop van haver desembolicat tots els paquets, ells dos va marxar de creuer al Carib? Als nens i a mi, si en aquell precís instant ens punxen, no ens treuen ni una gota de sang. Mare de Déu dels set Dolors! Tinc per segur que si la senyora Consol hagués aixecat el cap i hagués vist aquell desgavell, s’hagués tornat a morir. Com dos i dos fan quatre!

Jo confiava que, tant, tant, el senyor Andreu li diria que ja n’hi havia prou d’aquell color. Doncs mira si anava lluny d’osques, ximple de mi, que van tornar de viatge casats. Pla que m’hagués pensat mai que el senyor tenia el senderi tant extraviat. O que aquella caça fortunes el tingués tant ben ensibornat.   

Molt de greu, me va sapiguer! Tu diràs! No te pots ni imaginar la de cops que vaig haver de comptar a cent per no engegar-ho tot per aquí n’enllà. Sats que una vegada vaig agafar els trapaus i ja era a cavall del cotxe de línia per pujar cap al poble? Que me mori aquí mateix si dic mentida! Pro, beneita de mi, me’n vaig enrecordar que li havia promès a la senyora Consol que sempre estaria pel senyor i els nens, i vaig recular. Malaventurat.  

Amb els anys que fa que mos coneixem, Tuies, ja ho hauries de saber que me les apunto totes, i que, tart o d’hora, passo comptes. Afeques que vaig tenir paciència, però quan va arribar Sant Nicolau i vaig veure venir que tornaria amb les ximpleries de l’altre any, vaig dir prou. Dos anys amb la mateixa comèdia? Abans formiga!

Havia d’anar a polit si no volia que aquella poca-solta m’ho engegués tot a rodar. Així que vaig ventar-li un cop de telèfenu al papa per demanar-li que me fes baixar pel recader un tió d’aulina, com aquells que anàvem a buscar quan érem petites amb el padrí Ramon. Ai, sí, nena. Cum xalàvem amb el padrí!

Quin goig que feia el tió que me va trobar el papa! Vaig amagar-lo al fons del rebost. Perquè, allà dins, ella no hi ha entrat pas mai de la vida, sats? Emprés, m’ho vaig fer venir bé per cisar els calerons que havia de menester per comprar torrons, dulces, nissos, xacolatines i graciosa. No hi podia faltar de re!

Un cop ho vaig tenir tot apreparat, els hi vaig mostrar el tió a la quitxalla. Ai si els haguessis vist, nena? Feien un salts i uns crits, que me pensava ben bé que ho sentiria ella des de dalt. Els hi vaig insistir que, sobretot, muts i a la gàbia! Perquè si aixecaven la llebre, de ben segur que la seva madrastra ens aixafaria la guitarra i ens hauríem de pintar el tió a l’oli. Quins treballs que van tenir per dissimular l’esverament, pobrets meus. Pro, com me dic Remei, que aquells dies els nins tornaven a tenir aquella lluïssor als ulls d’abans que tot s’esgarriés, sats? Cada vespre, d’amagat, cuitaven per donar-li mandarines, anous i vellanes, al tió.

La cosa era aprofitar que la vegilia de Nadal el senyor Andreu i ella, anaven a sopar en un lloc d’aquests refistolats. Tan bon punt van tocar el dos, vaig fer baixar els nens cap a la cuina. Jo ja havia deixat els regals a sota la manta i el sopar a punt. Pro estava feta un manyoc de nervis, jo. Primer de tot, vàrem resar un parenostre al naixement de la meua habitació. Encabat, vàrem agafar un bastó cadascun, i, en fila índia, vàrem anar fins a la cuina cantant “tió, tió, caga torró, d’aquell tan bo”. Un cop allà, vergassada va i vergassada ve. Tot d’un plegat, el nen, que és el més escarquillat, va aixecar la manta d’una revolada. I un xic més que no caic de clatells per terra. Hi havia un bé de Déu de paquets allà desota, que no t’ho pots pas ni imaginar. Pla més dels que jo havia comprat. Jo me pessigava les galtes per si estava somiant. Tornem-hi, Mei!, Tornem-hi, Mei! Me cridava la quitxalla, esverats com una mala cosa. Tres cops més, hi vàrem tornar, sats? I allò va ser un doma’n en doma’n. Joguets i llamins a dojo, va cagar aquell tió. Cum podia, ser, si jo no m’hi acostava? Era un miracle, mare de Déu santíssima!

De debò que te dic que semblava que la senyora Consol ens havia sentit resar des del cel i mos donava un cop de mà. Jo no sabia pas que tenia. Tan aviat plorava com rivia, sats? Tantes emocions me tenien ben atabalada. Els petits? Ja t’ho pots imaginar, no tocaven de peus a terra de tant feliços i contents com estaven.  

Ara, descabdellant amb tu, me revé, que me va semblar veure al senyor Andreu guitant-nos per la finestra del jardí. I, tabé, que me picava l’ullet i me feia amb el dit que calles. Pro va ser un moment tant curt, tant curt, i jo estava cum estabornida i amb els ulls negats de llàgrimes, que no me voldria pas etivocar.

Ai sí, nena, ja ho pots ben dir. Va ser molt bonic. Pro es què xerro com una mallerenga, jo, i no te deixo dir re. Au va, vinga, explica’m com us va anar Nadal a vosatros, a Barcelona. Vàreu fer cagar el tió, tabé?

Foto: Beusson.  

Els paletes

 

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Des d’un racó de l’àmplia estança, la parella d’ancians observa amb ulls encuriosits com els obrers van amunt i avall, atrafegats com les formigues a l’agost i amarats de suor, aliens a la seva vaporosa presència. El tragí vertiginós de la brigada hipnotitza a la Remei i en Marcel, que no es perden cap detall de tot allò que passa al seu voltant.

Malgrat l’agitació gairebé infantil, la reforma de la casa no deixa de produir-los un punt de recança. Pateixen, per si, un cop ja estigui enllestida la feina, reconeixeran la seva llar i si s’hi trobaran a gust. Si encara serà un habitatge o els nets l’hauran convertit en una altra cosa, com ara un hotel o uns apartaments turístics. Ningú els hi ha explicat res de res a ells, i, encara que no és la seva intenció, es van posant pedres al fetge. Aquesta casa és la seva vida. És la torre que es van fer construir els avis de la Remei per passar els estius a la fresca, llunys de la ciutat. I l’indret on es van refugiar ells dos el juliol de 1936, just després de cassar-se, fugint dels bombardejos i de les ràtzies de la FAI. Acabada la guerra ja no en van marxar perquè aleshores van arribar les criatures, gairebé en tromba. Els quatre primers en tres anys. Llavors, empesos per la necessitat, també van haver de transformar el xalet per enquibir-hi als fills i a les tietes conques que tenien a càrrec seu. Però sempre van respectar l’essència de la vil·la familiar, tal com li havien promès a l’avi Modest al llit de mort.

El so lent de les campanades s’infiltra, puntual, entre el traüt eixordador de la feina. Amb la mateixa parsimònia, els vells caminen agafats de bracet, indiferents a la polseguera que colonitza tots els espais de l’habitatge. Es desplacen amb la seguretat de qui, després de tota una vida, coneix a la perfecció l’espai que trepitja. S’aturen a cada raconada, que els hi porta a la memòria alguna història viscuda, o més d’una.

Amb els ulls espurnejant d’emoció, rememoren on hi havia hagut el piano i els recitals que cada diumenge estival a la tarda feia una jove Remei pels amics i convidats dels pares. Aquells concerts es van convertir en tot un esdeveniment social al poble. En una d’aquestes vetllades, en Marcel, tot just arribat d’Amèrica, es va enamorar d’aquella noia pèl-roja que tocava, amb gran brillantor i sensibilitat, sonates de la Fanny Mendelssohn i de la Clara Wieck. Entre la guerra i la criança de la mainada, la carrera de concertista de la Remei es va estroncar. Així i tot, el piano sempre va ser un dels eixos vertebradors de la família. S’hi reunien al voltant per a qualsevol celebració familiar. A més a més, entre setmana, sempre hi havia alguna criatura, o bé de casa o bé de fora, que hi rebia classes. 

En un moment de la ronda, la parella s’acosta a una bastida, al peu de la qual, un manobre jovenet, a la gatzoneta i de cara a la paret, prepara pasta en una gaveta amb remarcable poca traça. El noi, en notar-se observat, s’atabala i està a punt d’escampar el morter per terra. El mestre d’obres, que des de l’altra punta de la sala no li treu l’ull de sobre, el renya a crits, sense que li caigui el broc de regalèssia que tot el dia du a la boca. El xicot, quequejant, prova d’excusar-se dient que si algú el mira mentre treballa s’angoixa. L’encarregat el talla en sec amb un renec recaragolat que espetega a la sala com una fuetada.

L’aprenent, ja prou neguitós per ser la primera setmana a la feina, fita de reüll a darrere seu amb insistència per si pot veure bé als seus observadors. Tanmateix, no s’atreveix a girar-se del tot pel marcatge del cap d’obra, que vol que estigui al cas i que no deixi en Peret sense material per anar pujant paret. És què percebre la presència dels ancians tant a tocar li genera una desagradable i punyent sensació d’incomoditat, al xicot. Una barreja de fred, buidor i formigueig es concentren al seu estómac, deixant-lo al llindar del mareig.

A desgrat seu, no és el primer cop que experimenta una angúnia semblant. D’ençà que té ús de raó, que nota quan en té a prop. Els detecta al carrer, a les botigues, a l’estació i a les cases. Fins i tot a l’escola, en captava algun que no havia volgut marxar del tot. Quan ho passa pitjor és al cementiri, quan acompanya a la mare els diumenges a dur flors a la tomba del pare. Allà dins n’hi ha per totes bandes i l’acumulació d’estímuls li acaben provocant dolor físic. Al contrari del que pensa la gent, no li han fet mai res, ni tampoc s’han volgut comunicar mai amb ell. Fan la seva guerra. Aferrats als que sigui que els reté aquí i els impedeix fer el traspàs complet.

De tota manera, el que de debò el posa malalt és que ningú no l’hagi cregut mai quan explica això que copsa. La mare l’ignora amb resignació cristiana. Ho considera una altra prova que li ha posat Déu per saber si es digna d’anar al cel. La resta, tothom se’n fot d’ell. Fins i tot el doctor Maurici, que el tracte des de petit, es pensa que està com un llum de carbur. En Martí guillat, li diuen.  

Aprofitant que en Peret es treu el casc per eixugar-se el front amb el mocador de butxaca i beure un raig d’aigua del càntir, el noi examina l’estança sencera d’una llambregada. Li sembla veure als ancians un tros enllà, contemplant les motllures del sostre i intercanviant mirades de complicitat. Però només és un segon, perquè l’intens contrallum del finestral li fa com una cortina que els difumina. En Martí avança un parell de passes cap al centre del saló, forçant la vista, buscant-los. De sobte, se’ls troba just al seu davant, xafardejant-t’ho tot amb posat murri. Astorat, el manobre prova de recular i decantar-se. No obstant això, els vells avancen imperibles, en clar rumb de col·lisió. El jove, en una acció instintiva, encreua els braços a davant de la cara per protegir-se. La Remei i en Marcel continuen caminant en direcció a l’escala principal, aliens a l’acció de l’obrer, i travessen el seu cos pel mig, com si només fos un miratge projectat pel reflex d’un raig de sol capriciós.

En Martí, aterrit, nota una forta punxada, que el traspassa del pit a l’esquena, seguida d’una violenta esgarrifança que li puja esquena amunt. En Peret, en veure’l blanc com la cera i tremolant com una fulla d’arbre, li diu que sembla ven bé que hagi vist un fantasma. El mosso, quequejant, contesta que n’acabava de veure dos, allà mateix, i que en aquest precís instant estan pujant escales amunt. «Deixa els porros, xaval, que t’han rostit el cervell del tot», sentència el vetarà obrer, posant els ulls en blanc, fent espetegar la llengua i negant amb el cap.

—Saps, Marcel, que els paletes sempre estan en gràcia de Déu? Perquè dones gràcies a Déu el dia que arriben, i també ho fas quan se’n van.

—Sí, Remei. Ja ho sé.

Foto de gryffyn m en Unsplash